L'escultura catalana és el segon tractat que Alexandre Cirici va publicar a finals de la década de 1950 amb la voluntat de sistematitzar i organitzar la producció artística catalana en tota la seva amplitud cronológica. Des de la cerámica i els sarcófags dels assentaments grecollatins, passant per l'escultura románicasupeditada sempre a l'arquitectura, fins a arribar a la desmaterialització experimentada al segle xx, quan l'escultura ha esdevingut un art ple i autónom, Cirici entén el fet escultóric com un diáleg entre l'home i la matéria. Així, relaciona els fets plástics amb el medi que els ha originat, i ens ajuda a entendre la importáncia de les condicions materials que expliquen el desenvolupament de tota una tradició artística. La seva mirada atenta ens proposa una lectura de les obres basada en l'observació directa, que, acompanyada d'unes il·lustracions própies, li permet articular un relat a la vegada exhaustiu i sintétic que ja és un clássic de la história de l'art al nostre país.
