El pensament cristiá l'hem vist néixer (volum primer: La divinització de Jesús de Natzaret), hem vist com naixia del judaisme tardá i que, acabat de néixer, era posat als pits metafórics de l'hel·lenisme, del qual comenÇá a alimentar-se; i hem vist com comenÇava a donar els primers passos --comenÇava a "pensar"-- arrelat en el sól del món greco-romá (segon volum: Cristianisme i cristiandat). En aquest tercer volum, s'analitza una mena de segon naixement del pensament cristiá en l'encreuament de dues cultures, la que es resistia a desaparéixer i es refugiava en el món bizantí i la que s'imposava a l'Occident revestida dels valors de tot tipus (i dels contravalors) del món bárbar; dues cultures que no van poder evitar la influéncia d'una tercera, la del món de l'Islam. En aquest període (segles V-XII) i en aquest nou sól, el pensament cristiá va haver d'aprendre a pensar d'una altra manera al pensament cristiá "oficial". La "reforma", en aquest cas, més que una idea era un moviment que comenÇa a posar-se en marxa al redós de la vida monástica, inicialment la benedictina, reforma que incorporará amb tota la seva forÇa Gregori el Gran i que, posteriorment, s'encarnará a Cluny, d'on sorgirá el tercer gran reformador de l'epoca, Gregori VII. El pensament cristiá evolucionará donant un pas endavant en la comprensió de la catolicitat de l'únic Poble de Déu i, per tant, en línia d'una aclimatació positiva de l'Evangeli, tot i que cal assenyalar com a negatives, si més no parcialment, les tensions entre les anomenades "esglésies nacionals", tensions segurament inevitables, possiblement per la manca del lideratge d'una església, la de Roma, que durant l'Edat Antiga va actuar básicament com la que "presideix en la caritat".
