Alguns soldats-autors de cróniques recollides en aquest volum van rebre el sobrenom La brigada del vidre perqué eren estudiants i duien ulleres. Aquests combatents, que lluiten i escriuen des de la trinxera, no es fan l'heroi ni tampoc parlen gaire de les batalles: han perdut la innocéncia i saben, com sabien els que van escriure sobre la Primera Guerra, que un soldat és algú que té fred, gana i polls; i que passa por. I sobretot, algú que se sent desplaÇat del seu món, de la vida quotidiana. Més enllá dels condicionaments imposats per la censura militar, miren de transmetre la seva experiéncia singular amb naturalitat, sense exaltacions i sense derrotisme. Registren la vida al front, descriuen els paisatges per on passen, expliquen escenes de la vida col·lectiva a les trinxeres i confessen inquietuds íntimes. Amb coratge i sovint amb humor. Són cróniques de primera má, escrites apressadament per a diaris com Diari de Barcelona, La Publicitat o Treball, i revistes, setmanals o mensuals, com Abril, Amic, Catalans!, Companya, Juliol o Meridiá. Entre els narradors, n'hi ha de coneguts (els soldats Pere Calders, Avel·lí Artís Tísner o Josep Sol; els corresponsals Lluís Capdevila o Teresa Pámies), de poc coneguts (els de la brigada del vidre) i de gens coneguts. Tots ells, fins a una trentena, procuren aproximar el lector a la cara explicable d'una realitat inclement, la de la guerra, que Tísner va declarar inenarrable.
