«No sóc poruga i no era por el que em feia aquell enorme pis, de més de cent anys, que enyorava les seves grandeses, molt a la vora de la plaÇa d'Oriente. Em feia respecte, avorriment i rábia; rábia perqué em sentia enganyada En els meus últims insomnis havia observat que a partir de les tres de la matinada es despertaven els cruixits, els fregaments i els espetecs Tot d'una, un llampec va il·luminar per un moment l'habitació i va dibuixar, a contrallum, una petita figura als peus del llit. El cor em va saltar, la meva ment es preguntava si ho havia vist o s'ho havia imaginat. Si era un estat de somni del meu cansat entreson o realment, hi havia algú als peus del llit. Vaig allargar la má sota el coixí, amb cura de no moure el cobrellit, i vaig pressionar la pera de fusta que encenia el llum del sostre. Era allá! Va ser només un segon, perqué d'alguna manera, va desaparéixer; peró vaig tenir temps de veure-li els seus sorpresos ulls rogencs fixos en mi i la silueta d'un cap aplatat, en la qual es dibuixaven unes orelles punxegudes.» TESA, 15 ANYS
